En record de la Maribel Civil
En record de la Maribel Civil
A l'autobiografia "Obra inacabada", de Pasqual Maragall llegeixo una referència al camí que en els anys 70 feien els estudiants per arribar a la Universitat Autònoma de Barcelona. He recordat aquell paratge de Bellaterra, que es coneixia com la "ruta Ho Chi Ming". En el meu cas ho he fet per una raó diferent: l'atropellament mortal de quatre joves estudiants. Viatjaven en un vehicle que va quedar en pana, precisament en mig de la cruïlla amb la línia del ferrocarril. Una de les víctimes es deia Maribel Civil. Era una noia alegre i entusiasta, amb la que jo havia fet amistat abans de marxar a fer el servei militar. Vaig llegir la notícia en el seu moment però no la vaig relacionar amb la Maribel. La premsa havia trabucat el seu cognom, per variar. Quan vaig tornar a Barcelona un cop llicenciat i lliure. Bé lliure relativament (era el 1973) però sí jove i ple de projectes, vaig còrrer a buscar-la. Veig com si fos avui el replà fosc de l'escala d'aquella casa de l'Eixample barcelonès. La mare, adolorida, em comunica la desgràcia. I jo, amb la sorpresa i el sentiment no vaig ser capaç d'oferir-li al menys les fotos que havia fet uns quants anys abans a la seva filla. No ho vaig fer aleshores i ara no servirà de res. I tot i així espero que el seu record en aquestes pàgines ajudi una mica a perdurar el record d'aquella víctima de la desídia de l'administració franquista. La imatge correspon a una de les darreres vegades que la vaig veure. La Maribel toca la guitarra, al costat del Paco Losada i d'una altra noia, la Bududubu, mig amagada a la dreta. Era un foc de camp a l'agost, a la Vall d'Aran. Plens de vida, fa d'això gairebé 60 anys.