El barri de Pubilla Casas mig segle després
Als anys setanta al barri de Pubilla Casas de l'Hospitalet de Llobregat hi vivien alguns catalans i molts andalusos. Cinquanta anys després a les bústies dels portals dels amics que hi tenia hi figuren Ismaels, Fàtimes i Jonathans. I altres noms desconeguts que em resulten difícils de pronunciar. Dels Estebans, Eduardos, Charos o Jordis, amics que vivien en aquests edificis, no n'he trobat cap rastre.
Tampoc he vist avui pels carrers un sol veí conegut. Ni he trobat obert cap dels petits comerços que recordava. Dels nombrosos bars que hi servien peixets fregits n'he reconegut un, el Córdoba. Encara s'hi apleguen alguns andalusos, potser els darrers. I la majoria són vells jubilats, com jo. A la ferreteria on comprava les bombones de gas butà ara hi ha la botiga Arsh Cash Carry. El seu rètol ho diu tot: "Productes llatins, asiátics i Africanos".
La proporció dels veïns que han nascut fora de l'Estat s'ha disparat en els darrers anys. Ho confirma el padró municipal de l'Hospitalet de Llobregat, una ciutat que ja frega els tres-cents mil habitants. Uns canvis demogràfics tan radicals han vingut per a quedar-se i res és ni serà el que era. Però nostàlgies a banda –ai, el català!– la vida continua i els carrers estan avui tant o més plens de vida que mai.
Tafanejant per les acolorides fruiteries del carrer Maladeta, que separa Cornellà de l'Hospitalet, salta a la vista que entre els nou arribats hi predominen els llatins. Especialment, els centreamericans, com aquesta jove, arribada fa poc de la República Dominicana. Estava donant almoina a un vell d'aspecte espellifat, que ja m'havia cridat l'atenció abans, quan l'he vist bevent a la terrassa d’un bar.
–Sospito que aquest home no ho invertirà precisament com recomanaria el seu metge, li he dit.
–Potser, però mai se sap en quines circumstàncies em puc veure jo algun dia.
–Optimista és qui fa un favor amb l’esperança que l’hi retornin.
–Tampoc ho espero. Aquí em guanyo la vida tenint cura d’un ancià malalt, i encara gràcies, perquè només estic fent una substitució. Però tot i així m’ha sortit del cor ajudar-lo. És veí meu i el veig sovint i sempre em saluda atentament. Però fins avui no m’havia demanat mai res.
No la tornaré a veure, com no he trobat en aquest darrer intent cap dels amics i coneguts amb els quals havia compartit aquest escenari. En aquells anys de canvis socials semblava que la classe obrera que hi vivia tenia molt a dir. Ara el que sembla és que el futur, sigui quin sigui, pertany a la gent jove com ella, hagi nascut aquí o vingui de l'altra banda del planeta Terra.
Abans de tornar a casa li demano permís per a fer-li una segona foto, aquesta lluny de l’anunci que crida els veïns a anar a votar. Penso que s'adiu poc amb una generositat com la seva, tant situada als antípodes del privilegi.
