DIETARI La mantega cerdana de mossèn Domènech
Un sobre surava sobre una pila d’andròmines que algú havia llençat a la vorera de la cantonada. Duia un segell de Franco de quaranta cèntims de pesseta, mata segellat per Correos a Puigcerdà amb data de desembre de 1944. I anava dirigit a “Dn. Jaime Crespí Comas. C/Joaquin Costa. 22. Tienda. Barcelona”. El vaig recollir i un cop a casa vaig llegir el full que contenia. “Muy apreciado tio en Cristo y demás familia: hoy envío por recadero un kilo de mantequilla para la tia Lola la cual espero estará ya repuesta del todo de su enfermedad”.
El text, mecanografiat i en castellà com era preceptiu en aquells anys, afegeix la possibilitat d’obtenir pel seu oncle un “salvoconducto para subir en caso de necesidad” al poble cerdà de Ger en el cas que un seu familiar comú malalt empitjorés.
L’adreça podria correspondre a una cansaladeria, un negoci típic de tants petits pagesos cerdans que abans de la guerra emigraven a la recerca de les oportunitats d’una Barcelona en expansió. En recordo algunes a Ciutat Vella però no aquesta del carrer Joaquim Costa. Tanmateix he vist que un tal Jaume Crespí Comas figura el 1967 com a responsable d’un establiment d’aquest ram en un llistat de parades del mercat de Sant Antoni. Podria ser doncs que el seu negoci ho fos però hagués canviat d'ubicació.
Qui escriu la carta és un capellà de Cerdanya que en aquells anys atzarosos no s’oblida dels seus parents de Barcelona. Mossèn Domènech va néixer l’any 1902 i va ser rector de la parròquia de Santa Maria de Puigcerdà. Quan aquesta església va ser dinamitada el 1936 per la FAI Joan Domènech Domènech va haver d’exiliar-se a França i Suïssa, des d’on va ajudar a fugir de Catalunya a altres religiosos catòlics. Un cop finalitzada la guerra civil emprengué el camí contrari. Ara des de Puigcerdà ajudava als que fugien dels nazis alemanys i francesos i que, almenys en un cas, l’havien perseguit abans a ell. Acabada la Segona Guerra Mundial els nord-americans van agrair-li els seus serveis amb un diploma i els francesos amb la Medalla de la Resistència. Mentrestant el règim franquista li seguia molt de prop la petja. L’historiador Josep Clara recull en el seu “Històries dels serveis d’espionatge franquistes” un informe elaborat per un general dels serveis secrets espanyols: “Durante la pasada guerra mundial [mossèn Domènech] prestó servicio para el Intelligence Service, del que percibía alguna remuneración ayudando durante el período 1941-945 a numerosos extranjeros –franceses, ingleses,belgas, etc.– para que, a través de España, pudieran incorporarse a los ejércitos aliados, ocultándolos en algunas ocasiones, para evitar la intervención de las autoridades españolas. Y en la actualidad –continua l’autor de l’informe– “ayuda en su evasión a Francia a algunos españoles que le son presentados por sus afines, y aún acompaña, simulando un paseo, hasta las proximidades de la línea fronteriza, a fin de que en el momento más oportuno la crucen hacia Francia”. Per aquest motiu el 1949 el bisbe d’Urgell, de qui depenia, l’allunya de la frontera al·legant motius de salut. El destina a Organyà, on s’estarà fins a 1958, quan marxa a la República Dominicana. Torna el 1971 a Juncosa, a la comarca de les Garrigues, i mor el 1984.
Tot i que han passat vuitanta anys d’aquesta carta trobada per atzar el seu contingut m’és familiar. Els meus oncles de Cal Gitanet de Puigcerdà les passaven magres, però tenien hort i sabien l’escassedat de queviures que a la posguerra es patia a les ciutats. Així que ens feien arribar cada any un sac de trumfes, que ells sembraven al prat de Pallerols, fronterer amb la Guingueta. Com que a casa no teníem celler, la mare posava aquell tresor a la foscor de sota el llit per tal que les patates no grillessin.
Canvi d’escenari. Desenes d’anys després, la Barcelona que prepara els Jocs Olímpics és una ciutat sacsejada pels canvis dràstics. Un d’ells, i no el menor, és l'ensulsiada del petit comerç tradicional. Moltes botigues de barri abaixen definitivament la persiana i la pujada del preu dels lloguers obliga a buidar els locals a correcuita. Cadires, taulells, calaixos i armaris amb els seus continguts poden acabar escampats per la vorera, com sembla ser el cas de la botiga dels Crespí. Entre el paperam hi ha aquesta carta, que ens recorda que cinc anys després del triomf de Franco encara era necessari un salvo conduït per poder anar a visitar a un parent malalt de la Cerdanya. Que ens parla de solidaritat de la gent de la comarca en els anys en els quals un quilo de mantega era a ciutat un tresor, fins i tot pels qui regentaven un establiment. I ens evoca la figura de Joan Domènec i Domènec, un mossèn nascut a Ger de Cerdanya que malgrat que va tenir una vida tan interessant a la seva terra no se’n parlava. I si es feia era en veu baixa.
He escrit això ajudat per la lectura de la Viquipèdia i del llibre “Històries dels serveis d’espionatge franquistes” de l’historiador Josep Clara.