Mohamed Drissi a Barcelona
"Vida ardent, confusa, tumultuosa i complicada". Això va dir un crític de les les figures retorçades que reflectien la pintura de Mohamed Drissi. Potser tenia les seves raons però a nosaltres, els seus amics del barri Gòtic no ens ho semblava. Al contrari, aquell estudiant de la Llotja prim i moreno, nascut a Marroc, era molt atent i respectuós amb tothom. Sí que ens sorprenia que no s'aproximés gens a l'alcohol. Ni s'entaulés a les interminables partides de pòquer i de set i mig que a finals dels anys 60 la nostra colla del barri fèia al Zodiac. Tampoc –i això ja ens semblava del tot incomprensible– s'atansava gaire a les dones. Ni tan sols a la Gina, habitual del bar, bufona i alliberada, que a nosaltres ens semblava que li mostrava prou simpatia.
En Drissi justificava la seva frugalitat (la de quan el vam conèixer) parlant d'una consciència còsmica que, segons ell, ens vigila a tots. Sentida cubata en mà, sota el piular insistent de les primeres màquines de marcianitus, emboirats pels Marlboro i escoltant una i altre vegada "In the Year 2525", dels ianquies Zager and Evans, aquesta teoria seva ens sonava a xinès. El que sí sabíem bé és que els artistes joves que com en Drissi es bellugaven pel barri solien anar escurats. Així que nosaltres, que ja treballavem "en coses series", com deien els nostres pares, el convidàvem a vegades a dinar al Piolindo. Aquest restaurant del carrer Freixures, davant del mercat de Santa Caterina, posava a l'abast de la classe obrera un tast de rics com era la cuixa de pollastre a l'ast, amb patates fregides. I encara acompanyada amb una copa d'allò que aleshores en dèiem xampany. –Quan sigui gran vull ser com aquest avi –va dir en Drissi, assenyalant un home ja gran i prim que feia cua darrera nosaltres. Amb la seva mirada brillant i una cabellera i barba abundants i blanques semblava un braman. En Drissi no va arribar a braman ni tan sols a vell. Va morir el 2003, als seus 57 anys, dalt d'un bus que el duia a la Ciutat de les Arts de París. Per aquell temps ja l'hi havíem perdut la pista. Després vam saber que el 2007 el Museu d'Art Contemporani de Tànger es va rebatejar com Galeria d'Art Mohamed Drissi. Era un homenatge a qui es considera capdavanter de l'expressionisme marroquí. Ei, tú, el nostre amic!
En els carrers del Gòtic barceloní hi regnen ara les ordes bàrbares del turisme. El bar Zodiac ja no existeix. Hi ha homes amb aspecte de bramans però regenten botigues de souvenirs. I les galeries d’art asequibles han tancat. I si no seria igual perque els artistes joves a més de seguir passant gana ara no podrien pagar ni el lloguer.
De tot això a casa queden un parell d'obres que han sobreviscut a mig segle de mudances assilvestrades. En Drissi me les va regalar en agraïment per les cuixes de pollastre democràtiques del Piolindo. Responen allò que deia en Drissi del trasbals del ser humà vigilat per l’ull d’aquesta consciència còsmica. I potser també reflecteixen el que deia el crític Michel Lisbonis de la vida ardent, confusa, tumultuosa i complicada... com la que també portem avui els que arribat al mític "2025 si l'home encara viu".