Blau Marí, l'estudi fotogràfic de l'amic Sigfrido
La primera vegada que vaig trepitjar un estudi de fotografia professional va ser el del Sigfrido. Es deia Blau Marí i m'hi va portar l'amic Tito Griñant, que de fotografia i d'art en general en sabia força més que jo. Això no era difícil perquè quan hi vaig entrar per primer cop no en tenia ni idea. Va ser en aquella petita cambra de l'Eixample convertida en quarto fosc que vaig aprendre les beceroles del laboratori de fotografia. O sigui l'ampliació, la reserva, el revelatge, el fixat i tota la resta de procediments químics que a poc a poc vaig anar muntant a casa meva. Va ser allà, després d'assistir a una sessió de models, que en Sigfrido em va donar una pista valuosa perquè jo deixés de fer els meus cromos d'aprenent.
–Així, així, jugant amb les ombres i les textures, anant sempre més enllà dels paisatges convencionals –em va dir. I em vaig posar a enfocar el teixit de les vambes amb una Yashica 6x6 de segona mà, amb carret Tri-X de Kodak i un granulat de 400 ASA. Una màquina que vaig estimar més que cap de les càmeres digitals que van venir amb els anys.
Del Sigfrido, que en aquells darrers dies de la dècada dels seixanta em va ensenyar que hi havia altres formes de mirar la realitat, no n'he sabut mai més res. Ni sé si està viu o no, ni mai li vaig agrair que em deixés fer d'ocupa del seu laboratori a canvi de res. Com a molt, d'arreglar-li el pany d'aquella porta pintada tota de blau que donava a un univers –escenari, focus, models, càmeres– nou i apassionant. Si no ho vaig saber aprofitar millor no va ser per culpa seva, o sigui que Sigfrido, allà on estiguis, gràcies.