DIETARI - En record d'en Miquel Rovira i Figueras
En el cementiri de Sabadell aquest matí no s’hi veu altra gent que la família, algun amic, i una antiga companya d’en Miquel, molt afectada. Hi ha, és clar, l’imprescindible parell d'operaris encarregats d’introduir el taüt al nínxol, segellar amb guix la làpida, que costa d’encaixar, i penjar el ram funerari. Mirant ara la seva feina, adés els nínxols veïns, som una vintena de persones. Ens hem aplegat aquí perquè abans-d’ahir l’actor principal d'aquest escenari es va asseure a la seva cadira i ja no es va aixecar. Amb una ràpida ullada, el doctor, coneixedor del seu historial mèdic, va dictaminar que el 17 de desembre de 2025 Miquel Rovira Figueras, de setanta-tres anys, natural de Sabadell, se’n va anar pacíficament, sense ni tan sols adonar-se’n. Com un pollet, que es deia abans.
Aquest Miquel que avui enterrem era el germà gran de la Montse, la meva companya. Era vidu i tenia un fill, en Benet, i tres nets. També va ser el company d’aquesta rosa –una dona russa de la qual estava separat– que avui es dol al cementiri. Actualment s’estava de rellogat en una habitació compartida amb l’Uma, la seva estimada gossa, que fa poc va morir.
Solitud
El seu isolament dels darrers anys potser no era volgut, però tampoc evitat. Feia anys que no es feia amb el seu fill Benet, i dels seus tres nets a un l’haurà vist de nadó i als altres dos mai. Això no serà fàcil d’explicar-s’ho quan un dia preguntin pel seu avi. Tampoc tenia millors relacions amb els seus tres germans.
El recent retrobament amb aquests va ser per iniciativa de l’avi Benet. Als seus noranta i cinc anys, aquest home es va negar a ser sedat i s'aferrava a la vida fins que la Montse li va prometre que no abandonaria mai al Miquel. Ella creu que l’avi Benet veia molt incert el futur del seu primogènit i que se’n sentia responsable. Potser perquè sis dècades abans, quan l’avi era un patró enèrgic i l’hereu un jove consentit per la mare, l’havia intentat obligar tant sí com no a continuar el negoci. Aquesta tossuderia paterna no només va fracassar, sinó que va ajudar a convertir en Miquel en una variant de l’hereu Escampa. Potser hi van ajudar altres circumstàncies –pensa la Montse– però el fet és que l’esforç dels Rovira al llarg de tres generacions i gairebé cent anys, amb milers d’hores passades en el restaurant familiar, servint, remenant olles i rentant plats es va evaporar. Va quedar reduït a una pensió de misèria que els tres germans d’en Miquel havien de complementar perquè almenys no passessin fam els avis Benet i Pilar, que en pau descansin.
A partir de la mort de l’avi Benet, la Montse i el seu germà Josep Maria quedaven periòdicament amb en Miquel per prendre un cafè i xerrar en un bar de la Creu Alta de Sabadell. La Montse li portava ous de les nostres gallines i els panellets que ella mateixa feia. També li gestionava algunes compres que ell, tan bon punt cobrava la seva pensió de viudetat, l’hi pagava. Si hi hagués cel, com creia l’avi Benet, bon cristià com era, ja s’hi podria estar ben tranquil.
Retrobament
Tard o d’hora la fantasia i la realitat topen. El temps passa i les forces minven. Un dia trobes molt a faltar l’estimada Uma, un altre te n’adones i et lamentes perquè no coneixes els nets. La solitud et fereix i l’orgullosa independència trontolla. Ara en Miquel no només accepta el retrobament que ha propiciat l’avi. Ho fa encantat. I, memòria selectiva, encara pregunta com és que mai el conviden al dinar que aquestes festes aplega a tota la família.
A l’acte de comiat celebrat al tanatori, els oradors professionals s’han fet ressò d’aquests aspectes. Els han raonat dient que el caràcter d'en Miquel era més aviat difícil. Fa molts anys, un professor em va esmenar un text meu de joventut: “No hi ha persones senzilles ni fàcils. A l’inrevés, tot ésser humà és per natura complex i difícil”, va dir. La vida m’ho ha confirmat. I també que per judicar és preferible primer comprendre. Intentem-ho: cal reconèixer que la manera de ser d’en Miquel no l’hi impedia tenir alguns amics que l’apreciaven. Un d’ells, un xicot jove de la Garrotxa, ha dit a l’enterrament que en Miquel era com un pare per a ell. I això no es diu de tothom.
Jo l’havia vist poc, però em semblava que amb el Miquel –al menys aquest darrer Miquel– m’hi hagués entès. La faceta d’home problemàtic la veig des de la distància que dona el no haver-ne patit els inconvenients. També, és clar, pels meus setanta-cinc anys, que ajuden a relativitzar-ho quasi tot. A més comparteixo algunes de les seves flaques, com la fidelitat a la llengua del país. I valoro el seu coneixement i estima dels gossos, dels que n’era cuidador professional. Potser s’hi feia perquè aquests animals tenen una escala de valors diferent. Hi ha encara una altra raó, la principal: tendeixo a valorar la tossuderia dels ocells que s’entesten a seguir el seu propi vol, malgrat les fatals topades contra les vidrieres de la vida.
A la foto de família d’aquest nou any 2026, quan la trentena de parents de la Montse s’apleguin a taula a Castellarnau, la seva falta no serà novetat. Sí que aquesta serà una absència definitiva. La Montse tenia pensat convidar-lo a dinar amb nosaltres dos i crec que en Miquel ho hagués acceptat. No ha pogut ser. Hem arribat tard, ell, nosaltres, tots, també. Descansa en pau, Miquel Rovira Figueras.